Teatre de l'absurd

Vladimir: Què! Ens n'anem?

Estragon: Sí, anem-nos-en.

No es mouen.  (Beckett: 1967)

El terme "teatre de l'absurd" prové de l'ús filosòfic de la paraula "absurd" per pensadors existencialistes com Albert Camus i Jean-Paul Sartre: per a què la filosofia de l'absurd existisca Déu ha d'estar mort.


A Martin Esslin es deu l'encunyació del terme "Teatre de l'absurd" la definició està desenvolupada en un llibre amb aquest mateix títol on proposa l'abandó absolut de la raó preferint expressar el sentit del sense sentit de la vida. Aquestes són les seues paraules literals:

"El teatre de l'absurd s'esforça per expressar el seu sentit de la manca de sentit de la condició humana i la insuficiència de l'enfocament racional per l'abandonament obert de dispositius racionals i pensament discursiu."

Les principals característiques del teatre absurd són:

1. La vida és un sense sentit, per tant, miserable.
2. No n'hi ha esperança principalment a causa de la inevitable futilitat dels esforços humans.
3. La realitat de l'home és insuportable malgrat els seus somnis i illusions.
4. L'ésser humà està fascinat per la mort que substitueix d'una vegada per totes els seus somnis i il·lusions.
5. No n'hi ha acció ni trama. No passa res perquè no hi ha res significatiu que puga passar.
6. El final és absurd o còmic.
7. El teatre de l'absurd no sol ser útil perquè no resol cap problema. És com una pintura abstracta que se suposa que no està feta per transmetre un significat definit.